Temps de Guerra

Pàgina d'inici » 4. El paper de la dona » 4.2. La dona en l’Espanya republicana

4.2. La dona en l’Espanya republicana

LA DONA EN L’ESPANYA REPUBLICANA, DONES IMPORTANTS EN EL BÀNDOL REPUBLICÀ I MOVIMENTS DEL COL·LECTIU FEMENÍ

l fracassat alçament del juliol de 1936 va catapultar a les dones de l’Espanya republicana cap a noves activitats en el món polític i social. Mentre que les reformes empreses després de la proclamació de la República van eliminar part de les traves que el col·lectiu femení havia de superar per obtenir l’anhelada igualtat de drets, va ser la guerra civil la que va otorgar a la dona un nou rol dins la societat: actuant com a catalitzador de la movilització femenina.

A l’estiu de 1936 la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble contra el feixisme. En els cartells de guerra predominaven les imatges d’heroïnes combatents enfundades en els seus monos blaus com a representació del sentir obrer d’un poble immers en una lluita per la llibertat. Evidentment, aquestes imatges trencaven amb la tradicional subordinació de la dona i les reivindicava com a portadores del dret a la igualtat de condició. Durant les primeres setmanes de guerra, tot i que la majoria de dones van coincidir en canalitzar la seva energia a l’esforç bèl·lic que suposava estar a la rereguarda, algunes van decidir unir-se als seus companys barons i van prendre un rol important en la milícia. Algunes van dirgir-se als fronts d’Aragó, Guadalajara, del País Vasc, de la serra madrilenya… La seva decisió de participar en el combat armat va venir motivada per aquest desig de defensar els drets polítics i socials que com a dones havíem adquirit durant la segona república i demostrar la oposició al feixisme.

Va ser el moment de famoses milicianes com Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera”, la basca Casilda Méndez i moltes altres. No obstant, la dona, a més a més de que lluitaven com a soldats i emprenien accions de combat, feien les tasques de cuina, la bugada, sanitàries, del correu, d’enllaç… Un cop passats però, aquests primers mesos d’eufòria revolucionària, el paper de la dona es va reorientar. La imatge militarista de la miliciana va desaparèixer dels cartells i van començar a aparèixer dones en imatges més tracidionals, dedicades a les tasques típiques d’assistència social. A partir de llavors, les dones van ser les heroïnes de la retaguardia, el model a imitar. En aquest àmbit no beligerant, milers de dones van volcar-se a fer esforços bèl·lics passant des de treballar en fàbriques de municions fins al voluntariat en serveis socials, campanyes educatives, projectes culturals i activitats de suport als combatents. Les dones doncs, van desencadenar un paper decisiu pel que fa la resistència civil al feixisme

Pel que fa a les institucions oficials que, llevat d’escasses excepcions, sempre havien ignorat a les dones, sorgeix durant la guerra un interès oficial per a que ocupin càrrecs de responsabilitat, sobretot en assistència social. La dirigent anarquista Federica Montseny va ser la primera dona ministra a Espanya, entre novembre del 36 i maig del 37, que va tenir a càrrec el ministeri de “Sanidad y Asistencia Social” al hgovern de Largo Caballero i a ella es deuen nombroses iniciatives en l’àmbit de l’assistència social, l’ajuda als refugiats i la sanitat pública. També es deu en gran part a ella el procés definitiu de la legalització de l’abortament que la Generalitat de Catalunya va promulgar al desembre del 36. La nova situació de la dona dins de l’Espanya republicana va arribar inclús a tractar el milenari problema de la prostitució i les malalties venèries iniciant propostes innovadores que conduïssin a canviar la mentalitat, la conducta de gènere i els patrons sexuals dels homes. ( Avanços que va realitzar la dona republicana i malauradament, van perdre’s amb la victòria del bàndol nacionalista.)


Tampoc podem oblidar el paper mobilitzador ue sempre va defensar la dirigent comunista Dolores Ibáurri “La Pasionaria”. En efecte, la figura més aviat maternal que exhibia, simbolitzava les mares de la classe obrera en la tragèdia de la guerra civil. El seu carisma va captar la atenció internacional mentres a Espanya era una figura recurrent no tan sols dins del paper de la dona republicana en el condlicte sino també de la lluita contra el feixisme. Va arribar a ser comandant honorària del 5è Regiment, i com a diputada, i vicepresidenta del Parlament, va ser una de les polítiques més conegudes i cèlebres simbolitzant la lluita popular contra el feixisme i la opressió.

Federica Montseny i Dolores Ibáurri constituexen doncs, símbols notables de l’extraordinari paper de la dona republicana en la resistència al feixisme. Altres dones, una mica menys famoses, també van protagonitzar papers importants en la guerra. Entre elles Margarita Nelken, socialista que es va convertir al comunisme durant la guerra, la socialista Matilde Huici, la republicana Victoria Kent, la republicana d’Esquerra Catalana Dolors Bargalló i l’anarquista Lucía Sánchez Saornill. La mobilització popular femenina englobava a milers de dones espanyoles que fins llavors havien estat marginades de la societat i cultura espanyola, que es van comprometre en l’afany col·lectiu de combatre el feixisme, reivindicant tot allò que havien aconseguit durant la república.

Evidentment tot aquest desig de renovar els rols de gènere, necessitava una sèrie d’otganitzacions femenines que canalitzéssin l’esforç del col·lectiu de les dones. Entre les diferents organitzacions sorgides existia una sèrie d’interessos comuns tals com l’accés a l’educació, el treball remunerat i el compromís en l’esforç bèl·lic. Després es veuria que les diferents tendències polítiques existents al bàndol republicà bloquejaren en gran mesura, aquest esforç que la dona feia en el conflicte. En un principi, es va formar un front unit entre l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), la seva homonímia catalana, la Unió de Dones de Catalunya (UDC) i les organitzacions juvenils Unión de Muchachas (UM) i la també catalana Aliança Nacional de la Dona Jove (ANDJ). La AMA, d’orientació comunista, existia abans de l’alçament militar. Però va ser durant la guerra quan va adquirir l’impuls definitiu: a l’estiu tenia més de 50000 afiliats. El seu objectiu era integrar la dona a la causa antifeixista i al mateix temps promocionar el PCE (Partit Comunista d’Espanya). La AMA estava integrada per dones comunistes, socialistes i republicanes així com per a republicanes catòliques basques. Juntament amb la UDC i els organismes juvenils, l’AMA es va convertir en la organització més important del moment.

La UDC, creada al novembre de 1937 era la organització de dones antifeixistes de Catalunya pertanyia a un moviment similar al de la AMA, però a diferència d’aquest no va ser creat seguint la línia del PSUC català sinó que es va desenvolupar de manera autònoma amb el recolzament d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). La presidenta n’era Maria Dolors Bargalló, d’ERC. No obstant, a mesura que va anar en augment l’hegemonia política del PSUC també va anar creixent l’hegemonia comunista sobre la UDC. Realment, tot i que la presidència estigués en mans d’una republicana, les comunistes eran majoria al Comitè Presidencial. Tant al programa de la UDC com el de la AMA era força similar en les línies més generals: es centrava en la incorporació de les dones a la lluita antifeixista, la igualtat laboral, la defensa de la rereguardia, la protecció de la salut de les mares i dels nens, la millora de l’educació, la cultura, la formació prodessional, l’assistència social i la eliminació de la prostitució. La influència dels partits comunistes als moviments juvenils també era important. La UM i la ANDJ impulsaren les demandes d’accés al treball, formació, educació, llocs de treball i igualtat de tracte amb els homes.

Un dels altres moviments d’importància femenins durant la guerra civil va ser la organitzacií de la ideologia anarquista de Mujeres Libres. Fundada a l’abril de 1936, l’esclat del conflicte va extendre el nombre d’afiliades per tota l’Espanya republicana (fins a unes 20000). El seu nucli inicial estava format per Lucía Sánchez Saornil, Amparo Poch i Gascón i Mercedes Comaposada. El seu programa era essencialment cultural i educatiu ajudant a proporcionar a la dona una educació bàsica i certa formació política que les permetés formar part de les activitats revolucionàries anarquistes. Contràriament a l’AMA, que rebutjava els programes de canvi revolucionari, Mujeres Libres considerava la guerra com una oportunitat per a realitzar la revolució de les dones. Al igual que en el cas de la AMA, les exigències de la guerra van acabar difuminant les seves demandes feministes i, a la pràctica, es va obligar a totes les organitzacions femenines a ajustar les seves activitats a la supervivpencia de la lluita contra el feixisme amb la intenció d’unir forces i centrant-se en allò considerat prioritari.

El Secretariado Femenino del POUM (SFPOUM) va ser una altra de les organitzacions en l’ampli espectre polític de la Espanya Republicana. Va ser creat al setembre de 1936 i tenint com a secretària general a la Maria Teresa Andrade. El SFPOUM donava una prioritat evident a la preparació política de les dones per a que exercissin el seu paper en la lluita revolucionària. Es basava en programes d’educació política i incorporació de les dones al treball, cosa que afavoriria a l’augment de la producció i la emancipació femenina.

Les relacions entre diferents organitzacions polítiques van acabar generant una intensa rivalitat política. Precisament era la seva marcada politització la que impedia un moviment femení unit. Evidentment, fets com els de Maig de 1937 revertien també en aquestes organitzacions: Mujeres Libres, de caire anarquista, defensava públicament al SFPOUM davant de l’AMA, plenament comunista. Pe tant també es va generar fricció entre elles. No existia doncs, una cohesió i una unitat del feminisme pel que fa les questions socials i de gènere. La polarització política va obstaculitzar la realització del projecte comú social entre les dones republicanes. Posteriorment, la total derrota republicana, va acabar definitivament amb l’ideal emancipador que la dona republicana havia estat forjant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bibliografia

%d bloggers like this: