Temps de Guerra

Pàgina d'inici » 4. El paper de la dona » 4.3. La dona en l’Espanya nacional

4.3. La dona en l’Espanya nacional

La situació de la dona en l’Espanya nacional és la història d’una volta a la societat patriarcal i a un paper de submissió que semblava oblidat durant el que va ser el règim republicà. “La nueva España” que configura Franco tindria com a objectiu la difusió de valors i pautes de comportament que per les dones tindràn un significat ideològic i social molt marcat. La família i la llar seran els seus àmbits principals d’actuació sense oblidar les labors assistencials.

Amb l’arribada de la guerra civil i el triomf de la rebel·lió en determinades zones d’Espanya la situació de la dona va experimentar un profund canvi dins del nou context polític i militar en la qual es van veure immerses. La associació de Falange Epañola de les JONS amb el naixent règim militar va possibilitar que la dona, com a col·lectiu social, fos inclosa dins el nacionalsindicalisme a través de la seva Sección Femenina. Aquesta organització, fundada al juny de 1934 per José Antonio Primo de Rivera, que tenia com a missió l’assistència als presos del Partido o de les families de “los caídos” en les lluites urbanes, trobant un cop esclatada la guerra una raó de ser, una funció real. Al capdavant hi situem Pilar Primo de Rivera. Aquesta organització nacional (molt contrastable amb les organitzacions republicanes de dones) estava dotada d’una organització jeràrquica, piramidal. Fins al 18 de juliol de 1936, la xifra era de menys de 2500 afiliades. A partir d’aquell moment però, amb l’esclat de la guerra, va augmentar aquesta xifra de manera considerable. Les dones de la Falange, degut a les necessitats de la guerra, van ser destinades a realitzar funcions com organitzar seccions d’infermeres, establir associacions de beneficència, atenció als orfes… El 6 de gener de 1937 es va reunir el I Congrés Nacional de Secció Femenina en el que es van donar les primeres normes per a la extensió organitzativa d’infermeres, safarejos, tallers i auxili d’hivern. Així doncs, veiem que durant la guerra, pel que fa a la dona al bàndol nacional, segueix exercint el paper sexista que se’ls havia atribuit des de sempre, molt diferent de com ho hem vist que ho feia la dona al bàndol republicà. La organització de la Sección Femenina, constava de cinc departaments, i al capdavant de cadascun es trobava una delegada nacional nomenada per Pilar Primo de Rivera. Aquests departaments o delegacions eren: Premsa i Propaganda, Administració, Infermeres i “Aguinaldo de Soldado”, Auxili d’hivern i Fletxes.

A l’abril de 1937 va tenir lloc la unificació decretada pel general Franco, i això va provocar una reorganització de la tasca femenina. Pilar Primo de Rivera, la cap de la Sección Femenina, tot i no estar d’acord amb la unificació va cedir ja que el principal objectiu d’aquell moment era guanyar la guerra. La Sección Femenina doncs, va ser un dels sectors que més clarament va apostar per Franco, esperant poder recuperar una posició millor als centres de poder per a imposar el nacionalsindicalisme de José Antonio Primo de Rivera. Un cop acabada la unificación, la Sección Femenina va declarar tenir unes 250000 afiliades (xifra molt superior les afiliades que tenien al 36), tot i que probablement la xifra estigui exagerada. La crida a les dones responia a les tasques “purament femenines”. El 30 d’abril de 1937 es confirmava de nou Pilar Primo de Rivera amb atribucions precises al capdavant d’aquesta organització. La circular número 1 de la Sección Femenina dóna normes generals i recomana als departaments femenins que s’ocupin de resoldre l’angoixant situació de moltes famílies i orfes. Altres serveis que van organitzar a partir d’aquest moment van ser els de tallers, magatzem i safarejos del front. Van funcionar durant la guerra fins a 76 safarehos en els quals van treballar unes 1140 dones. També van mobilitzar unes 20000 dones a treballar en uns tallers per abastir als combatents nacionals de roba. Per últim, les seccions d’infermeres es van multiplicar, i la Sección Femenina va organitzar cursos d’urgència per a instruir les noves infermeres, molt necessàries al llarg del conflicte, arribant a mobilitzar unes 8000 dones.

Tot i això no sols existia la Sección Femenina com a organització d’enquadrament de les dones i assignació de feina. En l’ampli espectre social femení, hi trobem dues delegacions que també van intentar (sense èxit) atribuir-se el paper dominant com a reguladores de l’esforç femení en la guerra. Un cop fet el decret d’Unificación es van distribuir les funcions femenines entre la Sección Femenina (encarregada llavors de les atencions al front) i l’Auxilio Social (que s’ocupava de la funció benèfica). La delegada nacional de Frentes y Hospitales era María Rosa Urraca Pastor.

Des de la Unificación, aquesta organització va fer-se càrrec del control de tots els serveis del front, inclosos aquells organitzats per la Sección Femenina. Això, va ser fonr d’innumerables xocs que es veien agreujats pel fet que Frentes y Hospitales era una organització de militants carlistes (les anomenades “margaritas”). La cap nacional de la Sección Femenina protestava repetidament pel pressumpte “boicot” que Frentes y Hospitales feia a la “veritable tasca de la dona”. Van presentar queixes sobre la indisciplina de “margaritas”*1 i “requetés”*2 que, des del seu punt de vista, no s’incorporaven a la tasca comuna. Durant la guerra, la unitat de “requetés” resultava necessària, però un cop acabada la guerra dels carlistes, poc a poc, van anar perdent tota la seva infliència al sens del partit unificat de la Falange Española y Tradicionalista de les JONS. Pel que fa la delegació de Frentes y Hostpitales va posar en marxa un altre tipus d’activitats assistencials un cop acabada la guerra, però al 24 de maig de 1939 va aparèixer un decret que eliminava la delegació i tot allò que havia sigut.

*1 – En la Guerra Civil del 36 les “margaritas” són un dels principals agents mobilitzadors de la societat nacional, accentuant l’enquadrament i mobilització social de la rereguarda, exercint de pas les tasques tutelars de la família, que el carlisme creu que correspon a la dona. Difon alhora un model femení en contraposició al de les societats liberals, republicana i esquerrana. Les seves activitats no són decorar les desfilades, sinó d’especial interès en el desenvolupament de les tasques de les tasques ideològiques i propagandístiques de la rereguarda.

*2 – Els “requetés” van ser soldats carlistes durant la Primera Guerra Carlista, a Espanya. A principis del segle XX, la milícia carlina va adoptar aquest nom, sent més tard al front navarrès. Van participar en el bàndol franquista durant la Guerra Civil de 1936-1939.

L’altra organització, Auxilio Social, va tenir més sort i no va ser ràpidament absorbida per la Sección Femenina de Pilar Pirmo de Rivera. Els orígens d’aquesta organització es troben en la feina que va fer la seva delegada nacional, Mercedes Sanz Bachiller, viuda d’un home falangista, Onésimo Redondo. A l’octubre de 1936, a Valladolid, va fundar l’Auxilio de Invierno. A l’estiu de 1937 va fundar l’Auxilio Social, que va entrar en funcionament l’octubre d’aquell mateix any, organització que va rebre una forta inlfuència germànica. A finals de 1938, el xoc entre Auxilio Social i la Sección Femenina ja era inevitable. Mercedes Sanz Bachiller va acusar a la Sección Femenina d’intentar controlar l’Auxilio Social, de que aquest quedés integrat en la branca femenina del Movimiento. La veritat és que Auxilio Social va créixer molt durant i després de la guerra. Un cop realitzat el repartiment de menjar pel carrer, Auxilio Social es va ocupar també d’obrir centres per a nens i “Casas de la Madre”, menjadors per a embarassades i centres per a futures mares. Més tard també varen crear les escoles bressol, infantils i escolars per a atendre nens i nenes abandonats o orfes. Més tard van seguir els “hogares profesionales” i d’estudis superiors i les residències que oferien, rigurosament separats per sexe. Un decret fet el 17 de maig de 1940 reorganitzava Auxilio Social i les actuacions que hauria de fer un cop acabada la guerra, integrada en la FET de les JONS i protegida per l’estat per a acomplir funcions benèfiques i socials.

Per últim trobem dues associacions que també entraven dins de les competències de la dona al nou estat franquista. Parlem del Servicio Social de la Mujer, que servia bàsicament les institucions militars, dins d’Auxilio Social, Frentes y Hospitales i la Organización Juvenil de Falange que depenia exclusivament de la Sección Femenina.També hi va haver el Servicio Social de la Mujer va ser establert el 7 d’octubre de 1937. Donades les circumstàncies de la guerra, s’imposava a la dona el compliment obligatori d’aquests serveis per aplicar les “aptituds femenines” per a alleujar el dolor de la guerra i les angoixes socials durant la posguerra. Totes les dones compreses entre les edats de 17 i 35 anys haurien de prestar els seus serveis durant un temps mínim de 6 mesos. La polèmica creada per Pilar Primo de Rivera i Mercedes Sanz Bachiller al llarg del 1939 va portar a la Sección Femenina a exigir un nou decret que li entregués el Servei Social. Finalment, aquest Servei va quedar adscrit a la Sección Femenina pel decret de 28 de desembre de 1939 tot i que aquesta, va ser la única “victòria”, almenys durant la guerra i principis de posguerra, que Pilar Primo de Rivera va obtenir sobre la delegada nacional d’Auxilio Social.

Una altra de les importants lluites en que es va implicar la Sección Femenina va ser aquella dedicada a consolidar i ampliar el seu poder amb la creació de la Organización Juvenil. Tal grup, integrava als afiliats masculins i femenins: per tant hi havia de tenir en compte les diferents necessitats en el tracte. A partir dels 10 anys, les nenes s’apartarien de les normes generals dels nens (anomenats “flechas”). A educació física, en limitarien la pràctica a gimnàs elemental, al bàsquet i esports de baixa intensitat. L’educació intel·lectual i religiosa impartida complementaria a la que rebien a escola. La Organización Juvenil (OJE) agrupava a nois i noies fins als 18 anys. Pilar Primo de Rivera es va oposar a aquest règim mixt d’organització juvenil, aconseguint el control real al 1945 de la organització, separant-ne la part femenina. Per a la Sección Femenina, el fet biològic de néixer dona ja t’havia de determinar de manera absoluta l’acompliment de la “missió de la dona”. Així doncs, la Sección Femenina no va deixar de reclamar tenir sota el seu control la formació de les nenes i joves a les quals inculcar pautes estrictament femenines.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bibliografia

%d bloggers like this: