Temps de Guerra

Pàgina d'inici » 2. L’Exèrcit » 2.1. L’Exèrcit Nacional

2.1. L’Exèrcit Nacional

L’origen de la guerra començà amb una conspiració preparatòria d’un cop d’estat amb el rerefons de les dretes que tenia diversos precedents en anys anteriors. Al 1932 es va produir la “Sanjurjada”; assasinat del coronel Sanjurjo. El 1934 alguns caps monàrquics havien negociat, amb aquesta finalitat, ajuda amb el govern de la Itàlia feixista. I a finals de 1935 alts caps militars es varen reunir per a estudiar la conveniència i possibilitats d’un pronunciament que fou decidit com a conseqüència del triomf electoral del Front Popular, al febrer de 1936.

Aleshores, el govern es va limitar a enviar a diverses destinacions als generals que considerava més perillosos: Mola va ser enviat a Pamplona, Franco a Canàries i Goded a Mallorca. Els conspiradors acceptaven el comandament del general Sanjurjo, exiliat a Portugal, però, que en aquell temps estaven dirigits pel general Mola.

La guerra començà amb una conspiració preparatòria d’un cop d’estat amb el rerefons de les dretes que tenia diversos precedents en anys anteriors. Al 1932 es va produir la “Sanjurjada”; assasinat del coronel Sanjurjo. El 1934 alguns caps monàrquics havien negociat, amb aquesta finalitat, ajuda amb el govern de la Itàlia feixista. I a finals de 1935 alts caps militars es varen reunir per a estudiar la conveniència i possibilitats d’un pronunciament que fou decidit com a conseqüència del triomf electoral del Front Popular, al febrer de 1936.

En la preparació de l’alçament hi varen participar generals amb antecedents republicans (com ara Cabanellas i Queipo de Llano), ja que es mostrava com un atac al Front Popular i a les tendències revolucionaries, amb una indefinició política, segurament deliberada. El jove general Francisco Franco, que tenia un gran prestigi des de les campanyes al Marroc, en un principi semblava que es mantenia a la espectativa, tot i que al final es va unir a la preparació de l’alçament.

Aquestes preparacions es varen accelerar com a conseqüència de l’assassinat de José Calvo Sotelo (cap del dretista “Bloque Nacional”) pels “Guardias de Asalto” (força d’ordre públic creada per la República) com a represàlia per l’assassinat d’un company, el tinent Castillo. El cop d’estat, també anomenat l’alçament, va estar planejat pel general Mola i dut a terme per una gran part de les forces armades, que feien costat als partits de dreta (carlins, “Renovación Española”, els grups més dretans de la CEDA) i la “Falange Española” i de les JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l’alta clerecia.

Definició

L’autonomenat nacionals, també denominats rebels, sollevats i franquistes, va ser el grup militar d’ideologia conservadora, que varen protagonitzar l’aixecament contra la República, per tal d’imposar un nou règim d’arrel feixista, liderat pel general Franco.

L’exèrcit nacional comptava amb l’ajut de les forces feixistes italianes; liderades per Benito Mussolini, i de les forces nazis; liderades per Adolf Hitler. A més a més el general Franco va comptar amb el suport de nombrosos voluntaris marroquins. També, va rebre la col·laboració portuguesa en l’aspecte de l’adquisició de queviures.

Franco i els militars sollevats van disposar d’un exèrcit més disciplinat, més ben comandat i més ben armat. A partir de l’any 1938 la seva superioritat en artilleria i aviació va ser cada vegada més manifesta. Fet que seguidament, va provocar que la victòria es decidís al seu favor.

El feixisme

1-. Ideologia política que va sorgir a “l’Europa d’entreguerres ” amb l’objectiu de instauraurar un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l’italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l’any 1919.

2-. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc.

3-.Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l’època d’entreguerres o la ideologia política l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim d’aquestes característiques, és anomenat al seu torn; règim feixistitzant.

També es poden trobar elements del feixisme fora del període d’entreguerres, tant abans com després. Un clar precedent del feixisme va ser l’organització Action Française (Acció Francesa, 1898), el principal líder va ser Charles Maurras; comptava amb una ala juvenil violenta anomenada els Camelots du Roi i se sustentava en una ideologia ultranacionalista, reaccionària, fonamentalista catòlica i antisemita.

El mot s’utilitza també per definir l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s’imposa a una persona o a un grup de gent.

Partits polítics nacionals

Falange Española

Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d’octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s’inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l’esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d’amics, el moviment falangista hi havia altres grups d’extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d’Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava.

2                       1

Aquesta plataforma ideològica fou concretada el novembre del 1934. Tot i que rebutjaven l’apel·latiu de feixista, participaven i eren un exemple de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista, a més a més de propugnar un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i «imperialista». L’organització corporativa de l’estat, s’imposava com a una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l’acció directa (les «milícies» com a grup de xoc).

Així doncs, introduïren aquesta mena de pensament a la societat de l’època en l’aspecte econòmic, la concepció d’Espanya com un «gigantesco sindicato de productores», el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l’extensió de la propietat familiar de la terra.

Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FET y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l’estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l’alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d’enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d’unificació del 19 d’abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l’estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l’element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l’estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d’organització de la classe obrera.

Movimiento Nacional

Nom atribuit al conjunt de totes aquelles forces polítiques que participaren en l’aixecament del 18 de Juliol de 1936, integrades posteriorment com a partit únic de l’estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958. Dins l’organització hi havia la Jefatura Nacional (que corresponia al cap de l’estat o al president del govern), el Consejo Nacional del Movimientola Secretaría General (amb rang de ministeri des del 1939) i els consejos provinciales i els locales. Segons l’article quart de la Llei Orgànica de l’Estat, del 1967, el Movimiento informava l’ordre polític obert a tots els espanyols, i promovia la vida política en règim d’ordenada concurrència de criteris. De fet, el Movimiento constituí la ideologia de l’estat totalitari i, alhora, l’àmbit polític dins el qual es preveia l’evolució del règim; tanmateix, es mostrà com l’element més immobilista quan, després de la mort de Franco, ha pogut manifestar-se amb més força l’existència d’amplis sectors que cercaven una evolució fora del Movimiento i àdhuc un canvi polític en el marc d’una ruptura. Fou abolit el primer d’abril de 1977, dins el context de reforma política d’Espanya dutaa terme pel govern d’A.Suárez.

Associacions civils nacionals

Unión Militar Española (UME)

Va ser una organització clandestina de dreta creada al principi del 1934 entre els oficials de l’exèrcit espanyol. Aquesta, estava estructurada en una junta central i grups provincials, molt poc coordinats entre ells. Els caps en foren: el tinent coronel retirat i falangista Emilio Rodríguez Tarduchy, el capità d’estat major Bartolomé Barba Hernández i el tinent coronel Valentín Galarza.

La reacció provocada pels fets d’octubre del 1934 atragué cap als seus rengles alguns generals antirepublicans —Goded, Fanjul—, i apropà l’UME a la Falange i als grups monàrquics; però fou després de les eleccions del febrer del 1936 que l’organització conegué una espectacular creixença (arribà a enquadrar més de la meitat dels oficials en actiu) i una ràpida radicalització; des de la primavera d’aquell any, el general Mola n’esdevingué el cap i director de la conspiració militar, en la qual l’UME tingué una participació decisiva.

En quant a Catalunya, els dirigents de l’UME eren: els tinents coronels F.Isarre Bescós i E.Sanz Álvarez, el comandant F.Mut Ramón i el capità Luis López Varela, els quals posseïen una xarxa completa de delegats a totes les unitats de la quarta regió, però llurs plans, parcialment coneguts per les autoritats republicanes, fracassaren el 19 de juliol.

Forces militars

Legió Còndor

Nom oficial, des del novembre de 1936, de les forces aèries alemanyes que lluitaren a favor del general Franco, en la guerra civil espanyola de 1936-39. Abans de la seva constitució oficial, ja havia estat especialment important l’ajut de l’aviació alemanya al govern de Burgos: en una gran part foren avions alemanys els que efectuaren el primer pont aeri de la història, en transportar les tropes de Franco des d’Àfrica a Andalusia (més de 13 000 soldats entre l’agost i l’octubre de 1936). Pel novembre foren incrementats els efectius de l’aviació alemanya i fou constituïda la legió Còndor sota el comandament del general Hugo von Sperrle. La formaven quatre esquadrilles de bombardeig, quatre de caça, una d’hidroavions de reconeixement, bateries antiaèries i uns 6 500 homes, en gran part voluntaris, que eren rellevats molt sovint, ja que l’alt comandament alemany la concebia més com a camp d’experimentació que com a ajut als combatents.

Hom ha calculat que hi passaren en total uns 16 000 homes. Participà en la majoria de les accions decisives de la guerra i practicà campanyes en massa de bombardeig en el front del Nord (Durango, Guernica) i a Brunete, Belchite, Terol i a la batalla de l’Ebre. El 1937 el comandament passà al general H. Volkmann, i el 1938, al general Wolfram von Richthofen. Després de la victòria de Franco, els seus efectius foren repatriats a Alemanya.

3

Corpo di Truppe Volontarie (CTV)

Nom amb el qual eren designades oficialment les tropes italianes que lluitaren a favor del general Franco durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers contingents, arribats pel setembre del 1936, foren comandats pel general Roatta fins a la presa de Màlaga (febrer del 1937). Derrotades a Guadalajara (març del 1937), actuaren al País Basc i a Catalunya, comandades successivament pels generals Bastico, Berti i Gambara. Assoliren un total d’uns 60 000 homes, sense comptar els efectius de l’aviació, i sofriren unes 14 000 baixes. Cap a la fi de la guerra operaren sovint en unitats mixtes formades per italians i espanyols (divisions Flechas Negras, Flechas Azules, Littorio).

4

Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat

Unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els efectius d’un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l’Ebre (enquadrat en la 74 Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Aquesta unitat patí un total de 316 morts. Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l’antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. A més a més, hi ha un altre monument un altre monument a Montserrat, a un lloc anomenat; Els Apòstols.

5

Legió

A l’estat espanyol, amb el nom de tercio, fou creada l’any 1920 per Millán Astray, durant la guerra del Marroc. La integren diversos regiments i banderes (batallons).

6

Per saber-ne més fer click en aquest enllaç: http://www.belliludi.com/ejercito_africa.html#legion

Regular

Nom donat a cadascun del soldats moros que eren manats per oficials espanyols. A imitació francesa, foren creats, des del 1911, grups de regulars (regiments), articulats en tabores (batallons) i mías (companyies). Excel·liren com a força de xoc a la guerra d’Àfrica i a la guerra civil de 1936-39, incrementats amb soldats de la Península, i es dissolgueren a partir de la independència del Marroc (1956); perpetuen alguns dels seus noms i símbols unitats espanyoles de la guarnició de Ceuta i Melilla.

7

6. Principals exèrcits nacionals

Exèrcit d’Àfrica o principal cos militar marroquí

Conjunt de forces militars destacades a la zona Nord d’Àfrica (Marroc) dirigides per forces militars espanyoles. Al juliol de 1936, sumaven un total de 35.000 soldats sent-ne cap el general Agustín Gómez Morato. Un cop va estallar la guerra civil, se’n va fer càrrec el general Franco que, va entrar a la península i va intervenir a les ofensives del 1936 a Extremadura i al Tajo. A més a més, va participar en les diverses operacions que es duien a terme a la ciutat de Madrid enfront la qual no va poder avançar degut a la naturaleza poc apta del terreny.

Al finalitzar la guerra, aquesta unitat militar estava composta per un total de 60.000 homes al mandat del general Yagüe, que nominalment formava part del exèrcit del Sud del general Queipo de Llano.

Exèrcit del centre

Fou una gran unitat militar composta pel I Cos del Exèrcit, el Cos d’Exèrcit del Maestrazgo, el de Navarra, el de les Tropes voluntàries (majoritèriament italianes), el de Toledo, l’agrupació de Divisions de Somosierra, la del Tajo i la 1ª División de Caballería sota el mandat del general Andrés Saliquet Zumeta, que va arribar a sumar un total de 500.000 homes. La seva misió principal consistia en l’atac i sobretot, en la ocupació de la ciuitat de Madrid, fet que no es va produir fins a finals de la guerra.

Exèrcit de Navarra: Cos del exèrcit manat pel general José Solchaga adscrit al Exèrcit del Centre compost inicialment per un gran grup de voluntaris carlistes integrats a les Brigades Navarras i que, més tard, intervingué a les campanyes d’Aragó, Llevant i Catalunya.

Exèrcit del Maestrazgo: Unitat composta de tres divisions manades al seu torn pel general Rafael García Valiño, dependent del Exèrcit del Centre. Va desenvolupar un importantíssim paper en la batalla del Ebre, especialment en les serres de Pandols i de Cavalls. Posteriorment, intervingué en la campanya de Catalunya.

Exèrcit del Nord

Conjunt de forces dirigides inicialment pel general Emilio Mola que, fins la arribada de la elecció d’un mandat únic, va actuar de manera autònoma tot i que rebia el suport de l’exèrcit del Sud. La seva misió era adentrar-se a Madrid juntament amb l’Exèrcit del Sud i prendre la ciutat però, va quedar frenat a les portes de la capital i va decidir iniciar la campanya de conquesta del nord republicà. Després de la mort del general Mola, el mandat va recaure sobre el general Fidel Dávila que, va finalitzar victoriosament la conquesta de la regió l’octubre del 1937. El nombre dels soldats d’aquesta unitat rondava els 300.000, sent així, un dels exèrcits més gran del bàndol nacional.

Exèrcit del Sud

Aquest exèrcit estava dirigit pel general Gonzalo Queipo de Llano que va actuar a la zona sud d’Espanya. Aquest, estava compost dels cossos del exèrcit d’Extremadura, Granada, Córdoba, Marroquí, Andalucía y la 2ª División de Caballería. Algunes columnes d’aquest exèrcit participaren a la lluita per Madrid a finals del 1936 i, a principis del 1937, amb l’ajut del CTV italià, van lograr la conquesta de Màlaga.

Exèrcit de Llevant

Conjunt de forces liderades pel general Luis Orgaz i compost pels cossos dels exèrcits de Galícia, Castella, Aragó, Urgell i les agrupacions de divisions d’Albarracín i Guadalajara. Van operar a les zones del sudest de la península amb el propòsit de conquistar la província de València però que no van lograr. Aquest fet va desencadenar una ofensiva a principis de juliol del 1938.

Exèrcit d’Aragó:Cos del Exèrcit dirigit pel general José Moscardóadscrito que, formava part del exèrcit de Llevant. Aquest cos, va actuar principalment a Catalunya.

Exèrcit de Galícia: Cos del exèrcit compost per quatre divisions les quals estaven dirigides pel general Antonio Aranda i adscrit al Ejército de Llevant que, durant la guerra civil intervingué en diverses operacions però molt especialment, a la campanya d’Aragó.

Exèrcit de Castella: Cos del exèrcit compost per cinc divisions les quals estaven dirigides pel general Enrique Varela, adscrit al Exèrcit de Llevant que intervingué, al llarg de la guerra civil a moltes operacions, però al igual que l’exèrcit de Galícia, especialment a la campanya d’Aragó

Exèrcit d’Urgell: Cos del Exèrcit dirigit pel general Agustín Muñoz Grandes, dependient del Exèrcit de Llevent, que fou creat a finals de 1938 amb la finalitat de cooperar per la conquesta de Catalunya en el sector comprès entre Girona i la frontera francesa.

Exèrcit de l’Ebre: Va ser un conjunt de forces que depenien de diverses unitats militars d’arreu de la península que, entre el juliol i el novembre de 1938 participaren a la batalla de l’Ebre i, posteriorment, a la batalla de Llevant i Catalunya arribant finalment a la frontera francesa al febrer del 1939.

7. Principals militars nacionals

Franco Bahamonde, Francisco (1892-1975)

Militar i polític espanyol, cap del estat del 1936 al 1975. Responsable principal del règim autoritàri que es va iniciar durant la Guerra Civil (1936- 1939) i que va concloure amb l’aparició del franquisme.

Franco, fou fill d’un funcionari naval que, ingresà a l’acadèmia d’infanteria de Toledo (1907). Més endavant, entre els anys 1912 i 1917 es traslladà al Marroc per seguir amb la seva formació. Aleshores, fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, que procedia de l’alta burgesia asturiana.

8

Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d’Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). A l’edat de 34 anys, fou nomenat general de la brigada i dirigí l’acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l’adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933, també anomenat bienni negre) el tornà als alts càrrecs de l’exèrcit.

A més a més, contribuí a dirigir la campanya d’Astúries de l’octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l’estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l’alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l’estret de Gibraltar per organitzar l’avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Més endavant, concretament l’abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l’estat i del govern el gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l’exèrcit. Acabada la guerra civil (primer d’abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les potències de l’Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d’aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc.

L’acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l’ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l’estat), i tres anys més tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l’almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l’obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l’estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d’algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles marruecosDiario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).

Dávila Arrondo, Fidel (1878-1962)

Exercí com a militar. Va lluitar a la guerra de Cuba (1896-98) i al Marroc. El 1929 ascendí a general de brigada.

En ésser proclamada la República (1931) sol·licità de passar a la reserva. Aleshores, prengué part en l’alçament militar del 1936. Quan esdevingué la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península Ibèrica. Prengué part en l’ocupació de Terol (1938) i en la batalla de l’Ebre. Fou ministre de l’exèrcit el 1938 i en 1945-51.

Més endevant, al 1948, fou creat marquès de Dávila.

Goded Llopis, Manuel (1882-1936)

Exercí com a militar. A l’any 1896 ingressà a l’Academia de Infantería, i el 1925, després d’intervenir en el desembarcament d’Alhucemas (Marroc), fou ascendit a general. Va estar implicat en l’aixecament de Sanjurjo per l’agost del 1932, posteriorment Gil Robles el nomenà director general d’aeronàutica, inspector general d’aviació militar i magistrat de la sala sisena del Tribunal Suprem. Pel febrer del 1936 fou designat comandant militar de les Balears. Allà, hi preparà l’aixecament, i la Junta Suprema de la conspiració li assignà, en un principi, l’encapçalament del sollevament a València, però ell preferí (i convencé Mola) encarregar-se de Barcelona.

El matí del 19 de juliol proclamà l’estat de guerra a Mallorca; després, sense esperar el seu substitut (el general Bosch, de Menorca) i sense saber quina era la situació a Barcelona, s’hi dirigí amb un hidroavió. Hi arribà prop de la una de la tarda, i des de capitania general (on detingué el general Llano de la Encomienda) intentà, sense èxit d’obtenir la col·laboració de la guàrdia civil (general Aranguren). A la tarda, les forces republicanes i populars penetraren a l’edifici i fou detingut personalment pel comandant Pérez Farrás. Després, Companys aconseguí que parlés per ràdio induint a la rendició els militars revoltats. Traslladat al vaixell Uruguay, l’11 d’agost fou sotmès a un consell de guerra; fou afusellat a Montjuïc l’endemà mateix.

Martínez Anido, Severiano (1862-1938)

Fou Militar. Ascendí a general després de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat quan passà al govern civil (1920-22). A més a més, dictà la deportació dels principals dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l’acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT.

Primo de Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l’aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d’ordre públic en el primer govern de Franco, després d’haver estat, des de l’octubre del 1937, cap de seguretat interior.

Muñoz Grandes, Agustín (1896-1970)

Polític i militar castellà. Participà en les campanyes del Marroc, i durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d’assalt. També, comandà, en la zona franquista, la XV divisió i el cos d’exèrcit d’Urgell. Ministre secretari general del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42) i ministre de l’exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou vice-president del govern (1962-67).

Yagüe Blanco, Juan (1892-1952)

Militar castellà. Va participar en la guerra d’Àfrica a partir del 1914, i en la repressió de la revolució asturiana del 1934. D’ideologia falangista, intervingué en la guerra civil de 1936-39, sobretot en la campanya d’Extremadura, i ocupà Barcelona al capdavant de les tropes marroquines. També, fou ministre de l’aire (1939-40).

8. Personatges civils nacionals

Calvo Sotelo, José (1893-1936)

Calvo Solelo fou un polític i advocat de l’estat Inicià la carrera política al costat d’Antoni Maura, que el nomenà governador civil de València (1921-22). Durant el llarg període de la Dictadura de Primo de Rivera, ocupà els càrrecs de director general d’administració local (1923-25) i ministre de finances (1925-30), des dels quals redactà l’Estatut Municipal (1924), introduí el sistema de «pressuposts extraordinaris», creà el monopoli de petrolis i, durant el Crack del 1929, intentà de mantenir la paritat internacional de la pesseta (per la qual cosa fou combatut, entre altres, per Francesc Cambó).

Un cop instaurada la república (1931), s’exilià a Portugal i després a França on, influït per l’exemple italià d’organització de l’estat, es mostrà partidari del poder unipersonal i de les institucions corporativistes. Després de l’amnistia del 1934 fou nomenat de nou diputat. De cara a les eleccions del 1936 constituí una coalició de dretes, a la qual no s’integraren ni la CEDA ni Falange Española.

Va ser assassinat el 13 de juliol de 1936 per un guàrdies d’assalt, fet que va precipitar l’alçament militar del 17 de juliol.

Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, José Antonio (1903-1936)

Fou un polític castellà, fill de Miguel Primo de Rivera que es llicencià en dret (1925). En caure la Dictadura (1930) ingressà a la Unión Monárquica, des de la qual defensà l’actuació del seu pare. Fou candidat dretà a les eleccions del 1931, però va ésser derrotat.

Antiliberal i antimarxista, abraçà un nacionalisme tradicionalista i totalitari, influït pel feixisme italià. Col·laborà en la revista “El Fascio”. El 1933 fou elegit diputat i fundà l’agrupació política Falange Española, que es fusionà amb les JONS (1934). Aviat cap únic del partit, fou derrotat a les eleccions del febrer del 1936. Encarcerat el mes següent arran dels fets de violència del moment i traslladat a la presó d’Alacant, sostingué l’alçament del 18 de juliol. Finalment, condemnat a mort, fou afusellat.

9. Armament

L’arsenal del exèrcit espanyol, per aleshores antiquat, que controlava l’exèrcit nacional, no permetia la possibilitat d’iniciar ofensives sense topar amb innumerables problemes logístics. Posteriorment, el trasllat del Exèrcit d’Àfrica a la península i la gran ajuda proporcionada per Itàlia i Alemanya acabaria amb tot tipus de problema.

Les armes usades per la Infanteria varen ser les mateixes en ambdós bàndols, el fusil reglamentari espanyol, eren el Mauser 1893 de 7 mm de la versió de l’any 1913. Després es van importar el Mauser alemany de 7,92 mm, model de 1914, i el Parravicino italià de 6,5 mm. L’ametralladora reglementaria del exèrcit espanyol i usada en ambdós bàndols va ser la Hotchkiss de 7 mm i la infanteria nacional, també va fer ús de les alamanes MG-13 i MG-15 de 7,92 mm i las Fiat-Revelli i Breda italianes de 7,65 mm i 8 mm respectivament. Els fusells metralladores usats per l’exèrcit nacional varen ser el Hotchkiss de 7 mm, el Astra de 7 mm, el Vickers anglès de 7,7 mm, el Dreisse alemany de 7,92 mm i el italià Breda de 7,65 mm. La metralleta alamana Schmeiser de 9 mm també va ser usada pel bàndol nacional diverses vegades.

Respecte a la artilleria antiaèria, l’exèrcit nacional  contava amb uns quants Skoda de 7,65 mm i peces Vickers de 105 i 124 mm. L’ajuda alamana els va proveir de les Flak i del famós “88” que esdevindria tan famós a la Segona Guerra Mundial. D’Itàlia s’importaren les Breda de 12,7 i 20 mm i les Ansaldo-Galileo i CK de 75 mm. Els millors canyons varen ser els   Pak Reinmetall-Barsig alemanys de 45 mm. En quant els morters anomenats Valero, eren usats indistintament a ambdós bàndols al ser de fabricació espanyola.  A més a més, l’exèrcit nacional es va provenir d’uns quants models de morters Mata.

10. Carros de combat

 El conjunt de carros de combat que posseïa l’exèrcit espanyol era pràcticament inexistent. Només eren dotats de dos regiments de carros localitzats a Madrid i a Saragossa respectivament. El triomf del alçament a Saragossa va significar l’adquisició d’un dels dos regiments al bàndol nacional. Aquest regiment estava donat amb quatre o cinc unitats del   carro Renault FT de 6,7 t, model 1917, armats amb un canyó de 37 mm i de 2 o 3 Trubia de fabricació espanyola de 8,9 t, model 1933, armats amb 2 metralladores que participaren en diverses operacions al front d’Aragó i a la serra de Madrid, però es tractava d’uns models tan antiquats i escassos perquè poguessin incidir en les primeres operacions bèl·liques.

Aleshores, l’ajuda estrangera va proporcionar al bàndol nacional una sèrie de carros alemanys i italians de models: Panzer Mark I, Panzer Mark I-A “Krupp” i Panzer Mark I-B “Maybach”, models 1934 de 4, 5 y 6 t respectivament armats amb dues metralladores  MG-13 a la torreta que sumaven un total de 150 unitats.

11. Aviació nacional

El juliol de 1936, les Forces Aèries Espanyoles contaven amb un total de 450 avions dels quals 225 eren d’ús militar. Només una quarta part varen caure en mans rebels. Tot i això, la antiguitat dels models, construïts entre els anys 1917 i 1925, no significava que la situació dels nacionals fos precària enfront els republicans, pel que respecta a la potència aèria. La intervenió estrangera, va significar el canvi i la desigualtat d’aquesta potència aèria, inclús va resultar decisiva en determinats fets que els va proporcionar la victòria. Els principals models importats a Espanya per reforçar al exèrcit nacional varen ser aquells enviats per Itàlia i Alemanya.

L’aviació italiana, va enviar a Espanya el total de 760 avions on, 376 dels quals eren els anomenats “cazas Fiat CR.32” armats amb dues metralladores Breda-Safat de 12,7 mm. Respecte els diversos bombardejos cal remarcar que hi havien 113 unitats del model Fiat Br-20, armat amb tres metralladores de 12,7 mm a més a més d’una càrrega de bombes de 1.000 kg, i els 100 Savoia-Marchetti SM79 armats també amb tres metralladores Breda-Safat de 12,7 mm, 1 metralladora Lewis de 7,7 mm i una càrrega de bombes de 1.000 kg. A més a més, també hi havia uns 80 Savoia-Marchetti SM81 armats con 4 o 5 metralladores de 7,7 mm i una càrrega de bombes de 1.200 kg. A aquestes xifres caldria sumar-li’n el nombre de 20 hidroavions italians de reconeixement.

L’aviació alamana importada a Espanya estava formada per la legió còndor; composta per tres esquadrons de bombardeig, tres de caza, una altra de reconeixement, una de hidroavions i bateries antiaèries, formant un total aproximat de 6.500 homes.

Els avions enviats pels alemanys, sumaren un total de 593 avions dins dels quals hi havia un total de 136 cazas Messerschmitt Bf-109 B armats amb 3 metralladores de 7,9 mm. També cal tenir en compte el model de caza Heinkel He-51 armat amb 2 metralladores de 7,9 mm.

En quant als bombardejos, s’usaven els 93 Heinkel He-111 amb una càrrega de bombes de 1.500 kg. A més a més, dins d’aquesta secció, trobem els 63 Junkers Ju-52 amb una càrrega de 500 kg de bombes. Aquest model va resultar molt important ja que van fer-se servir de transport del exèrcit de l’Àfrica direcció península. I per últim, trobem 31 unitats del Dornier F17, molt conegut per la seva alta velocitat. Aquest, portava una càrrega de 1.000 kg de bombes.

12. La Marina Nacional

Un dels principals errors que van cometre els nacionals al planejar l’alçament va ser infravalorar el paper que podria haver desenvolupat l’armada espanyola els primers dies de la lluita. Així doncs, el general Mola, va trobar-se que després del fracàs de l’alçament la majoria de naus havien estat guanyades pels republicans gràcies a la lleieltat dels oficials dels cossos auxiliars de la armada, ja que el Centre de Comunicacions de la Armada es trobava a Madrid (ciutat conquerida pels republicans).

Aleshores, la situació estratègica era molt complicada pel fet de la impossibilitat de trasllat de les tropes del Exèrcit de l’Àfrica a la península via mar. El pas per l’estret es va resoldre amb menys entrebancs del que era d’esperar. Aquest fet, va ser degut a que, conseqüentment els vaixells eren posseïts per la República, els oficials d’alt rang es van posicionar a favor dels nacionals. Fet que va recompensar la inferioritat naval. Per altra banda, l’ajuda alamana i italiana, que atacaven la flota rebel, va significar un gran ajut pels nacionals.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bibliografia

%d bloggers like this: