Temps de Guerra

Pàgina d'inici » 2. L’Exèrcit » 2.2. L’Exèrcit Republicà

2.2. L’Exèrcit Republicà

Creació de l’Exèrcit Popular Republicà

El 10 d’octubre de 1936 es van crear les sis primeres Brigades Mixtes (dites així perquè combinaven diverses armes) per a substituir l’organització de circumstàncies que subsistia en l’exèrcit de la República, fundamentalment constituït per les abstractes unitats de columnes i milícies, essent aquests últims civils armats per organitzacions com sindicats i partits polítics.  La primera de les Brigades Míxtes fou dirigida pel coronel comunista Enrique Líster, la segona per Jesús Martínez d’Aragó, la tercera per José María Galán, la quarta per Eutiquiano Arellano, la cinquena per Fernando Sabio i la sisena per Miguel Gallo Martínez. També s’organitzarien les XI i XII Brigades Internacionals amb els combatents voluntaris de tot el món entrenats a Albacete. Aviat s’organitzarien més brigades que enquadrarien uns 80.000 homes a començaments de novembre.Aquest nou esquema era imperiosament demanat per la caótica situació en la que es va veure implicada la defensa de Madrid el novembre del 36, en la que tant el tinent coronoel Rojo com el general Miaja no sabien moltes vegades ni amb quines forces comptaven, ni la capacitat combativa de la que disposaven. Defensar així Madrid es feia pràcticament inviable i excesivament sanguinolent. No obstant, la creació d’un exèrcit regular va generar disputes i enfrontaments, sobretot entre els anarcosindicalistes de la CNT -i d’altres vinculats a aquesta- al Front d’Aragó, però també al Comité Central de Mílicies, etc.

Finalment, però, la major part de la CNT i de la resta dels sindicats i partits que tenien en ment un exèrcit format per voluntaris que lluitaven per ideologia van cedir a la idea del reclutament obligatori i de la regulació de l’exèrcit. Així es va crear l’Exèrcit Popular Republicà (EPR d’ara endavant).

Principals partits polítics partidaris de la República

Partido Socialista Obrero Español (PSOE)

Logo del PSOE.

El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) és el segon partit polític més antic d’Espanya en actiu, superat només pel Partit Carlista (fundat el 1833). Actualment s’autodefineix com a un partit socialdemòcrata.

El PSOE va romandre en la legalitat durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Tot i que no fou un dels signants del Pacte de Sant Sebastià (tan sols alguns dirigents a títol personal s’hi adscrigueren), més endavant hi donà el seu suport per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera i instaurar la Segona República espanyola, a la qual va liderar durant la Guerra Civil.

A les eleccions generals del 16 de febrer del 1936, els socialistes van formar part de la coalició electoral Front Popular, juntament amb comunistes (PCE i Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)), republicans (Izquierda Republicana) i altres forces d’esquerres. Aquesta coalició es féu amb la majoria absoluta a les Corts espanyoles, el que va dur a la formació d’un nou govern, integrat per republicans, amb Manuel Azaña com a president del govern.

Partido Comunista de España (PCE)

Logo del PCE.

El Partit Comunista d’Espanya (PCE) és un partit polític espanyol escindit del PSOE el 14 de novembre de 1921 per la negativa del primer a sumar-se a la III Internacional convocada per Lenin. Formada per la unió del Partit Comunista Espanyol (que havia sigut fundat al seu torn el 15 d’abril de 1920 per la Federació de Joventuts Socialistes) i el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE) fundat al seu torn pels delegats d’esquerra del Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol el 13 d’abril de 1921.

Des que va esclatar la Guerra Civil, l’estratègia del PCE va ser sempre el buscar la unitat contra la reacció colpista, formant un Front Popular que aglutinés a totes les forces lleials a la República, incloent a la petita burgesia i a determinats sectors de la mitja burgesia.

Així, va prestar el seu suport per organitzar la lluita contra el feixisme des del primer govern constituït durant la guerra, el presidit per José Giral, d’Izquierda Republicana(ANAR).

A Madrid, la majoria dels militants del PCE van col·laborar en el tancament dels camins d’accés a la ciutat. Al mateix temps, el Partit va realitzar un gran esforç per incorporar a la lluita, enquadrant en els primers batallons de milícies a milers de combatents antifeixistes. A Barcelona, després de derrotar a les guarnicions revoltades, es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Izquierda Republicana (IR)

Logo d’IR.

Izquierda Republicana (IR) és un partit polític espanyol, fundat l’abril del 1934 amb la unió d’Acción Republicana de Manuel Azaña, el Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i l’ORGA de Santiago Casares Quiroga.

Izquierda Republicana va aconseguir 87 diputats a les eleccions de 16 de febrer de 1936, a les quals va acudir amb el Front Popular, i va formar part de tots els governs fins al final de la guerra civil. Azaña va ser President de la República de 1936 a 1939.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

El 1936, Esquerra Republicana va formar part del Front Popular que va guanyar les eleccions. Lluís Companys va tornar a assumir el govern de la Generalitat. Aviat sorgiren dificultats, en primer lloc, en considerar ERC massa regionalista, es produí la sortida pràcticament en bloc dels militants d’ERC del sector fins aleshores autònom d’Estat Català que incloïa la pràctica totalitat de les joventuts del partit (Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català JEREC). En segon lloc, pel juliol, amb l’alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. A més, el govern català també es va veure pressionat a nivell intern pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.

Logo d’ERC.

El 17 de juliol de 1936 els militars espanyols se subleven contra la legitimitat democràtica que representava la Segona República Espanyola. El cop d’estat del 18 de juliol és reprimit amb èxit a Catalunya en 48 hores, però no a altres zones d’Espanya. Esclata la guerra civil espanyola, conflicte que s’estendrà al llarg de tres anys i que serà interpretat com l’assaig general de les grans potències previ a la II Guerra Mundial. Durant tota la guerra ERC retingué la presidència de la Generalitat, la Conselleria Primera, la Conselleria de Governació i, des del setembre de 1936, la de Finances. La Guerra Civil acabà oficialment l’abril del 1939 amb el triomf del bàndol nacional liderat pel general Francisco Franco Bahamonde.

Sindicats i altres formacions

Confereació Nacional de Treballadors (CNT)

La Confederació Nacional del Treball és una central sindical d’estructura confederal d’ideologia anarcosindicalista, fundada al Saló de les Belles Arts de Barcelona el30 d’octubre de 1910. Va ser el major sindicat obrer i anarquista a Espanya, i l’única anarcosindicalista adherida a l’Associació Internacional de Treballadors.

Logo de la CNT.

La CNT i Dones Lliures van transformar radicalment les estructures de la societat a àmplies zones geogràfiques mitjançant la revolució espanyola, que va incloure l’organització de col·lectivitats agrícoles de set milions de pagesos, tres mil fàbriques i empreses autogestionades a les ciutats, la defensa i pràctica de les tesis anarcofeministes, activitats culturals a l’abast de tothom i la unió de cent cinquanta mil milicians i milicianes contra el feixisme.Durruti havia impulsat les col·lectivitzacions a Aragó i el dia 22 de novembre, al seu enterrament a Barcelona, més d’un milió de persones s’hi va acostar a dir-li l’ultim adéu.

El seu paper va ser fonamental en la defensa de Barcelona durant l’Alzamiento Nacional, en la defensa de Madrid, i en la gran majoria de fronts de batalla.

Eusko Gudarostea

Eusko Gudarostea (Exèrcit Basc) va ser la denominació utilitzada per l’exèrcit del Govern d’Euzkadi durant la Guerra Civil Espanyola. També és conegut com a XIV Cos de l’Exèrcit Popular, nom que va rebre després de la seva integració oficial i orgànica en l’Exèrcit Popular de la República amb motiu de la política governamental d’integrar totes les agrupacions militars del Bàndol republicà sota una mateixa organització i direcció.

Gudaris durant la Guerra Civil Espanyola.

Malgrat la situació de guerra, el control polític de l’Eusko Gudartostea es va mantenir fermament en mans del PNB i del govern basc, lluitant alhora per mantenir la seva autonomia operativa respecte de l’ Exèrcit del Nord dirigit pel general Francisco Llano de la Encomienda (que teòricament unificava el comandament bèl·lic republicà a Astúries, Santander i Euskadi), al punt que a finalitats d’abril de 1937 el lehendakari José Antonio Aguirre assumeix personalment el comandament de l’ Estat Major de l’Eusko Gudarostea, deixant al general Alberto de Montaud com a assessor.

La quantitat total de combatents efectivament mobilitzats per l’Eusko Gudarostea va aconseguir els 75.000 homes a finalitats de març de 1937, quan en aquest moment es trobaven 45.000 combatent en el front, mentre erròniament el general Emilio Mola, cap de les tropes revoltades en el front biscaí, subestimava la força de l’Exèrcit basc en “40 companyies amb 25,000 homes“.

Principals Generals durant la Batalla de l’Ebre

Vicente Rojo

Militar essencialment técnic i professional, Rojo sempre va ser fidel al govern establert: va assumir el règim republicà proclamat el 1931 i no va secundar l’alçament militar de 1936 contra la República ni el cop d’estat de 1939 del general Casado contra el govern legítim, encara que les seves conviccions catòliques i conservadores l’aproximaven ideològicament als rebels.

En conseqüència, es va convertit en un dels comandants militars més destacats del bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939); des de 1937 va ser cap de l’Estat Major de Defensa. Entre les seves accions es destaquen la contenció en Somosierra de les forçes del general Mola que avançaven cap a Madrid (1936), la coordinació, junt amb Miaja, de la defensa de Madrid (1936-1937) i la planificació de les últimes ofensives republicanes de Teruel i a l’Ebre (1938). Perduda la guerra, es va exiliar temporalment. Va tornar a Espanya el 1958.

Juan Modesto 

Juan Modesto.

El seu vertiginós ascens dins de la milícia i el Exèrcit Popular, fins a aconseguir el grau de general, s’expliquen per les pròpies circumstàncies de la guerra civil, els seus mèrits personals i el suport que el Partit Comunista li va brindar. Influenciat pels successos i les idees de la Revolució d’Octubre a Rússia es va afiliar al Partit Comunista. En esclatar la guerra civil, Modesto, disciplinat, amb bona formació i certa experiència militar, va ser un dels primers comandants del famós 5è Regiment. Al principi va manar dues companyies del batalló Thaelmann. A Guadarrama i al Tajo es va distingir com a cap enèrgic i eficaç.

El 1937 Miaja va posar al capdavant de la 4a Divisió del Cos d’Exèrcit de Madrid. Després de la seva participació en les batalles del Jarama i Guadalajara va ser ascendit a tinent coronel i nomenat cap del 5è Cos d’Exèrcit. Va participar en les batalles de Brunete, Belchite i Terol i en 1938 va ser nomenat cap de l’Exèrcit de l’Ebre. A Catalunya es va batre en retirada al capdavant de les seves tropes malmeses i amb elles va creuar la frontera francesa al febrer de 1939. Tot i veure perduda la guerra va tornar a la zona republicana. Ascendit a general per Negrín, en els últims dies de la guerra va fugir amb avió d’Espanya. Exiliat a l’URSS, el govern soviètic va reconèixer el seu grau militar i durant la segona guerra mundial va pertànyer a l’exèrcit roig i al búlgar. Va morir a Praga el 1969.

José Miaja

General Miaja.

Va començar la seva carrera a la guerra del Marroc. En 1935, sent ja general, i malgrat haver pertangut a la dretana UME (Unió Militar Espanyola), Gil Robles, ministre de la Guerra, el va desplaçar a Lleida. En esclatar la Guerra el 18 de juliol Miaja és cap de la 1a Brigada d’Infanteria de Madrid. El 25 de juliol és nomenat cap d’operacions al sud i el 28 pren el comandament d’una columna de 5.000 homes i arriba a les portes de Còrdova el 5 d’agost. Però Miaja va ser atacat per l’aviació i l’expedició acabà en un daltabaix. Miaja és traslladat a València i a l’octubre a Madrid. Allà, a la defensa de Madrid de novembre de 1936, Miaja va conèixer el punt culminant de la seva carrera. Cap de la Junta de Defensa de Madrid, la propaganda, sobretot la comunista, es va encarregar de convertir-lo en un mite. Al llarg de la guerra va concentrar més poder militar que cap altre general republicà. Miaja no va dubtar en secundar el cop del coronel Casado contra Negrín. A Gandia va embarcar en un vaixell anglès que va portar a l’exili el 26 de març de 1939, primer a Algèria i França i després a Mèxic on va morir en 1958.

Enrique Líster

Enrique Líster.

Comunista espanyol. Als onze anys va emigrar a Cuba. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit per les seves activitats polítiques i sindicals. Va tornar a Cuba i va començar a militar en organitzacions comunistes. De 1932 a 1935 va estar a l’URSS. Al seu retorn a Espanya el PCE li va encarregar la propaganda entre les forces armades. En esclatar la guerra civil va ser cap del famós 5è Regiment. Convertides les milícies en unitats regulars va passar a ser la 1a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular, i Líster, un dels caps militars que va gaudir de més prestigi a la zona republicana. Va participar en totes les batalles importants de la guerra, Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite i Terol, al comandament ja de la famosa 11a Divisió, autèntica força de xoc de l’exèrcit republicà. Ascendit a coronel per mèrits de guerra, a la batalla de l’Ebre va manar el 5è Cos d’Exèrcit. Després de la caiguda de Catalunya, Líster va tornar a la zona Centre-Sud.

Manuel Tagüeña

Manuel Tagueña.

Tagüeña pertanyia a les Joventuts Socialistes i des del principi va participar en els combats a la serra madrilenya al capdavant d’una de les columnes de milicians. Poc després va demanar el seu ingrés al Partit Comunista. A la primavera de 1937 manava ja una brigada. A finals de juliol Miaja li va donar el comandament de la 3a Divisió. Al març de 1938 estava a Aragó on va posar de manifest els seus dots extraordinàries d’organitzador i les seves disposicions gens comuns per a la tàctica militar, la seva divisió va ser de les poques que va aguantar els forts atacs nacionals en el sector Torrevelilla-Monroyo, zona que Tagüeña coneixia molt bé. El seu comportament li va valer la medalla de la Llibertat que va acceptar com condecoració col·lectiva de la seva divisió. A la batalla de l’Ebre era tinent coronel i cap del 15è Cos d’Exèrcit que va creuar el riu per l’extrem occidental. Després de la caiguda de Catalunya i passar a França va tornar a la zona Centre-Sud però després del cop de Casado va sortir d’Espanya en avió amb els principals dirigents del PCE. De França va passar a la Unió Soviètica i quan Hitler va atacar el país Tagüeña va passar d’alumne a professor de l’Acadèmia Frunze. Va ser cap d’estat major en una divisió soviètica. Acabada la segona guerra mundial Tagüeña va passar dos anys a Iugoslàvia establint després a Txecoslovàquia. En 1955, més distanciat del PCE, després d’innombrables dificultats burocràtiques i polítiques, va aconseguir sortir de Txecoslovàquia i establir-se a Mèxic. Va morir el 1977 després de tornar a Espanya.

Armament, uniformes, etc.

L’ajuda de la URS.

El nombre de russos presents a Espanya durant la guerra civil ha estat molt discutit i segueix sense haver-hi una informació definitiva. S’ha estimat en uns 6.000 homes, dels quals estarien al mateix temps un màxim de 2 a 3.000. Però també s’estudien, amb dades tan dignes de crèdit com els anteriors, xifres que oscil·len entre de 2.000, 5.000 i 12.000 russos, amb una presència simultània que oscil·la entre la seva totalitat, fins a una estimació de no més de 600/800. En algun cas s’ha arribat a relacionar el nombre i especialitat dels diferents grups de la manera següent:

Nombre – Especialitats

  • 772/1.000-aviadores
  • 351-tanquistas
  • 222-assessors militars
  • 77-tècnics navals
  • 100-especialistes d’artilleria
  • 130-treballadors de fàbriques d’avions
  • 156-tècnics de ràdio
  • 204-intèrprets
  • sense dades-personal de la NKVD
  • No van arribar tropes regulars.

Material

  • 460 Caces Policarpov 1-15 “Xato”.
  • 375 Caces Polikarpov 1-16 “Mosca” i “Super-Mosca”.
  • 150 Bombarders Katiuska (ANT-40 i TU-SB-2)
  • 113 Bombarders Polikarpov R-5
  • 60 Bombarders Polikarpov R-Z
  • Tancs -400/1.000
  • Peces d’artilleria-1550
  • Carros blindats-300
  • Metralladores-15.000
  • Fusells automàtics-30.000
  • Morters-15.000
  • Fusells-500.000
  • Camions-8000
  • Projectils d’artilleria-4.000.000
  • Cartutxos-1000000000
  • Pólvora (tones) 1500
  • Cascos-10.000

A mitjan 1937, quan semblava que la República era incapaç de guanyar aquella guerra, Rússia va disminuir la seva ajuda fins gairebé suprimir-la. A més la presència japonesa a la Xina intranquil a Stalin que va témer una invasió a Sibèria, de manera que va desviar la seva atenció d’Espanya, preocupat pel traspàs de tropes a les terres de l’Est. Això va suposar una dificultat afegida a la situació de la República. Quan finalment es van reprendre els lliuraments, moltes armes enviades a través de França quedarien retingudes als Pirineus, amb el beneplàcit del govern francès. Aquestes armes només van poder passar a Espanya tardanament, entre març i abril de 1938, gràcies a una reobertura temporal de la frontera (i permetrien a l’Exèrcit Republicà preparar l’ofensiva de l’Ebre).

Armes de foc

AMETRALLADORA HOTCHKISS 7 mm

Les armes emprades per la Infanteria eren el fusell reglamentari espanyol d’abans de la guerra, el Mauser 1893 de 7 mm de calibre. L’arribada d’ajuda militar russa va significar també l’aparició del soviètic de 7,62 mm i del txec de 7,92 mm. Cal comptar també l’aportació del govern de Mèxic en subministrar al voltant de 20.000 nous Mauser 1893. La metralladora reglamentària era la Hotchkiss de 7 mm però a més l’exèrcit republicà va emprar la ZB txeca de 7,92 mm, la Saint-Etienne francesa de 8 mm i la Maksim soviètica de 7,62 mm. Els models de fusells ametralladors van ser també molt variats destacant el Vickers anglès de 7,7 mm o el soviètic Degtjarew de 7,62 mm. Les metralladores antiaèries van tenir com a protagonistes les versions pesades de la ZB de 15 mm i les Degtjarew de 12,7 mm. Els millors canons contracarros van ser els Vickers soviètics de 47 mm. Els morters més usuals, usats en ambdues zones, eren els anomenats Valero de fabricació espanyola i amb calibres de 60, 81 i 120 mm encara que es van importar altres models entre els quals destacava un soviètic de 50 mm importat en grans quantitats.

Carros de combat

CARRO DE COMBAT T-26

Els carros de combat van ser una arma que va tenir escassa incidència en la guerra civil espanyola tot i que només uns anys després els exèrcits alemanys a la 2a Guerra Mundial van demostrar la gran capacitat d’aquesta arma ofensiva. En esclatar l’alçament el parc d’aquestes armes blindades era pràcticament inexistent comptant només amb 10 Renault FT de 6,7 t, model 1917, armats amb un canó de 37 mm, 5 Schneider CA-M de 13,5 t, model 1916, proveïts d’un obús de 75 mm i 2 metralladores, 5 o 6 Trubia de fabricació espanyola de 8,9 t, model 1933, armats amb 2 metralladores. En poder del govern republicà va quedar el Regiment de Carros número 1 localitzat a Madrid (el número 2, localitzat a Saragossa va quedar en zona revoltada). Així mateix la República va disposar de 5 cotxes blindats de la Guàrdia d’Assalt. Eren de fabricació espanyola muntats sobre xassís de camions Ford 8 i armats amb una metralladora Hotchkiss emplaçada en una torreta giratòria.

Aviació

BOMBARDER BREGUET XIX

En esclatar la guerra civil el Govern republicà va aconseguir retenir a les seves mans la major part de les Forces Aèries Espanyoles (1 ª i 3 ª Esquadres Aèries): 50 caces Nieuport N52 (d’un total de 60), 7 caces Martinsyde F4, 3 ​​caces Hawker Catalan Fury, 60 bombarders Breguet XIX (d’un total de 120), 27 Vickers Viildebeest, 5 bombarders Fokker F-VII, 4 bombarders Havilland Dragon, 4 Douglas DC2, al voltant de 20 hidroavions Dornier Wal, i altres 20 hidroavions de reconeixement Savoia S-62, uns quants avions correu i 50 avions lleugers destinats a altres usos però més o menys acondicionables a les necessitats de la guerra. No obstant això la majoria d’aquestes forces la constituïen models construïts entre 1917 i 1925, antiquats, mal proveïts d’armament i ben pocs superaven la velocitat de 200 km / h. Alguns fins i tot es podien considerar inservibles. Dels pilots de l’aviació militar, sobre 240 que componien les forces aèries espanyoles uns 150 es van declarar republicans. La creació de la Subsecretaria d’Aviació i un Estat Major de l’Aire va aconseguir trencar els rígids lligams que fins llavors havien immobilitzat a l’aviació republicana. Un altre encert va ser posar al capdavant a l’expert Ignacio Hidalgo de Cisneros i la importació de diversos models de l’estranger (al costat de personal tècnic i qualificat), bàsicament de França i la URSS.

Marina

Després de l’esclat de la Guerra Civil les forces navals espanyoles (que comptaven al voltant de 80 vaixells de guerra en què servien voltant de 20.000 homes i prop de 2.000 caps i oficials) van quedar terriblement dividides si bé la majoria de vaixells romandre lleial al govern en els moments inicials de la guerra. No obstant això, l’assassinat massiu dels oficials del cos general de l’Armada i dels altres cossos tècnics va deixar a la flota governamental amb vaixells però sense comandaments el que a la llarga va resultar nefast per a la causa republicana. Això significava que d’un total de 19 almiralls, la República només comptava amb 2, de 2 capitans de navili d’un total de 31, de 7 capitans de fragata d’un total de 65 i de 13 capitans de corbeta d’un total de 128. Els més qualificats caps que van assumir la responsabilitat de manar l’esquadra republicana (Miguel Buiza i Luis González Ubieta) van tenir més feina a restablir la disciplina i l’ordre que en emprar tàcticament els mitjans de què disposaven.

L’aparent avantatge que posseïa la República no només estava obstaculitzada per aquest fet, també patien una manca total de bases d’acord al nombre de vaixells que posseïen. En zona nacional havia quedat el principal drassana de la marina (Ferrol) i a més en aquest port s’estaven ultimant abans del alçament dos nous creuers de batalla, el Canàries i el Balears, que van quedar en poder dels rebels a boca de base en les seves mans. La República només tenia el petit drassana de Cartagena i no posseïa cap dic sec adequat per a la reparació de creuers i cuirassats encara que sí un localitzat a Maó adequat per reparar destructors i submarins.

Realment la veritable funció de la flota republicana que en la seva major part estava inactiva no era lluitar davant unitats de la marina rebel sinó protegir la ruta mercant que es dirigia a Rússia. L’agregador naval rus enviat a Madrid a l’octubre de 1936, capità Nikolai Kuznetsov, va ser responsable del manteniment d’aquest veritable cordó umbilical que mantenia a la República a la guerra.

A partir de setembre de 1937 el capità González Ubieta va ser nomenat almirall en cap de la flota republicana en substitució de Miguel Buiza però la situació naval dels republicans no va tenir aspecte de millorar i fins i tot seguia empitjorant, la moral també estava per terra. L’única batalla naval pròpiament dita entre unitats enemigues va tenir com a escenari el cap de Pals el 6 de març de 1938 i per increïble que sembli es va saldar amb una victòria per la República. La flota manada per González Ubieta (composta pels creuers Llibertat i Méndez Núñez i alguns destructors) va xocar amb el gruix de la flota nacionalista representada pels seus millors unitats de guerra (creuers Canàries i Balears així com per l’Almirall Cervera i algunes unitats mercants) trobada que va finalitzar amb l’enfonsament del Balears i la posada en fugida de la flota rebel. No obstant això això va constituir un fet aïllat dins de l’estratègia general de la lluita al mar i el domini va seguir corresponent als nacionals dels quals seguien escanyant lentament el tràfic marítim republicà i imposaven un bloqueig efectiu a la cada vegada més reduïda costa republicana.

Quan la guerra s’acostava a la seva fi, la flota governamental protegida en els seus ports, principalment al de Cartagena, va tornar a detenir un paper primordial. Al capdavant d’ella es trobava de nou l’almirall Miguel Buiza el qual, va informar des de Cartagena que una comissió que representava a les tripulacions de la flota havia decidit que la guerra no es podia guanyar i que calia emprendre negociacions de pau i així impedir un possible bombardeig aeri nacional a les indefenses unitats de guerra republicanes. El que va passar posteriorment és de sobres conegut, la guarnició de la ciutat es va revoltar contra la República pel que l’almirall Buiza va ordenar que la flota es fes a la mar lliurant finalment als francesos després arribar al port tunisià de Bizerta. D’aquesta manera la República va perdre la seva flota de guerra (3 creuers, vuit destructors i una gran quantitat d’unitats menors) que després de la rendició va passar a mans dels nacionals.

Uniformes

 

Guàrdia Nacional Republicà. Tinent Coronel de Carabiners. Carabiner en uniforme de campanya.

Metrallador de la Columna de Urruti. Voluntari del Batalló Abraham Lincold. Voluntari del Batalló British Batallion.

Guàrdia d’Assalt amb uniforme de campanya.
Tinent d’Assalt amb uniforme de servei.
Cap d’Assalt 1.937.

Brigada. Capità. Dinamiter.

Cap de Carabiners de Cavalleria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bibliografia